Berto Romero sigue con nosotros

Dijous passat vaig anar a veure l’estrena del Berto a l’Alexandra: “Berto Romero sigue con nosotros”.

Retrobar-me amb els que van ser els meus companys al llarg de 10 anys treballant a MPC va resultar especial. M’agradava molt la meva feina i realment deixar-ho va ser una de les decisions més importants que mai he pres i que mai prendré.

Opening Night: l’Anna al taulell de les invitacions, el Gabi fent de regidor de sala, el Miquel portant la direcció a la cabina del tècnic, el Godoy treballant a la sala del costat i entre el públic un munt d’amics i família. El Manel i la Eli fent relacions públiques, lluitant per mantenir-se en aquest fràgil negoci que és el mon de l’espectacle.

A la sortida, petons, abraçades, riures… “- Quants anys fa que vas deixar MPC?” em pregunta el Godoy amb certa nostàlgia. “Cinc anys, ja…” contesto jo, amb certa tristor.

Berto Romero 01

Si em pregunteu per l’espectacle, us diré que prefereixo al Berto més surrealista, més suggerent, capaç de crear imatges mentals absurdes i imborrables. Aquesta capacitat s’ha anat matisant amb els anys… deu ser el que en diuen madurar. Aquest espectacle és molt més directe, menys evocador i és per això que no m’agrada tant. Caldrà veure’l d’aquí a uns mesos, quan ja estigui rodat, a veure que acaba sent.

Evidentment el seu públic ha canviat i com artista no es pot permetre ser tant grunch. Entenc que formo part d’un públic pre “Berto nebot de Buenafuente” i això segurament em fa ser més exigent. La primera vegada que el vaig veure al Llantiol, em devia fascinar perquè recordo parts d’aquell monòleg a dues bandes i us estic parlant de fa quinze anys potser. Vaig començar a seguir-lo a la ràdio: Memorable “l’Expedient Kaplan” i Leonardo Daviola!!! Després va arribar l’Apoteosis Necia i la tele.

Crec que el m’agrada tant de l’imaginari del Berto son aquests moments que em crea de tensió emocional. Parlo en primera persona perquè jo els visc així. M’atreveixo a dir que son les parts de l’espectacle més poètiques, més evocadores,  en que t’explica una història terrible, on el protagonista pateix un drama demolidor. Son històries tristes, tristisimes, però no pots evitar riure. Aquest és el Berto que trobo a faltar en el nou espectacle

Un exemple clar d’això que us dic és aquest tema de l’Apoteosis, Chandal.

“Por favor vuelve conmigo i que me vuelva a vestir de persona normal, que parezco un yonki”

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Coses de la (meva) vida, Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s